Per fi tenim al cinema la darrera pel·lícula guanyadora de la Concha d’or al Festival de Sant Sebastià. “Los reyes del mundo”, de Laura Mora. Una pel·lícula a on es narra un viatge oníric per una Colòmbia rural devastada per la violència i els desplaçaments forçats. Un viatge que emprenen Rá, Culebro, Sere, Winny i Nano, cinc al·lots dels carrers de Medellín.

Com tants altres, Rá rep una carta a on se li notifica que és l’hereu de la terra de la seva padrina, qui va ser desplaçada. A partir d’aquí, aquests al·lots sense família, emprenen un viatge cap a la terra promesa. És un viatge per un paisatge a on es troben la bellesa i la violència que l’ha acompanyat les darreres dècades. En aquest entorn rural, s’hi va lliurar la guerra de les FARC, una ferida oberta que juntament amb les màfies, els grups paramilitars i el negoci de la droga encara configura la realitat del país.

“Son mi família, ellos no tienen a nadie y yo tampoco. Sólo quiero llevarlos a una parte donde estemos bien”  - Diu Rá.

Els cinc joves tenen les seves pròpies lleis, la de la tribu. Sense família i sense llar, l'únic a on poden aferrar-se és a la terra que els han promès. I a la imaginació. Com diu la directora, quan ens ho han pres tot, la imaginació és un territori d'on ningú ens pot expulsar. I justament és això, el cinema polític: reivindicar el territori que ens és pres. Rá, Culebro, Sere, Winny i Nano decideixen desobeir i prendre el que és seu.

Sense estetitzar la pobresa, els paisatges de la pel·lícula ens fan descobrir un món mític ple de matisos i clarobscurs. Totes les pel·lícules mereixen ser vistes a la pantalla gran, però n'hi ha qualcunes que encara justifiquen més que altres la nostra petita excursió fins al cinema. La fotografia de "Los reyes del mundo" no només és bella sinó que ens ho conta tot. Són imatges que ens endinsen en aquest univers oníric a on tot és possible.

“Los reyes del mundo” es mou entre la clàssica Road Movie, el cinema social i el realisme màgic. Laura Mora subverteix els gèneres i ho fa de meravella. La pel·lícula transcorre en un temps indefinit que ens transporta en una dimensió tràgica i fantasmagòrica. Esborra les fronteres entre somni i realitat i juga amb la poesia de la imatge per explicar-nos la realitat social d’un país. Finalment, acabam el film amb la sensació d’haver fet un viatge cinematogràfic meravellós i amb moltes ganes de seguir les passes d’aquesta directora.

Francesca Mas