Les virtuts de «l’altre» Kurosawa

Quan pensam el cinema japonès és quasi impossible no evocar la figura d’Akira Kurosawa. El recordam per damunt d’altres figures clàssiques com Yasujiro Ozu, Kinuyo Tanaka o Kenji Mizoguchi; dels realitzadors més subversius dels setanta i vuitanta com Nagisa Oshima o Seijun Suzuki; o de figures actuals com bé poden ser Naomi Kawase, Hirokazu Koreeda o Ryusuke Hamaguchi. 

El cognom Kurosawa ens porta tot d’una a pel·lícules èpiques i transcendentals com Los siete samurais (1954), Ran (1985), a obres més polítiques i tràgiques -Ikuru (1952), El infierno del odio (1963), Dersu Uzala (1975)- o a epopeies oníriques plenes de color -Kagemusha (1980), Sueños (1990)-; totes elles d’Akira Kurosawa. No obstant això, ell no és l’únic Kurosawa que ha deixat una empremta important a la història del cinema. Hi ha un “altre” Kurosawa més desconegut que mereix la nostra atenció: Kiyoshi Kurosawa.

La seva carrera com a director comença a finals dels setanta, però no és fins als principis dels noranta quan arriba la seva fama i reconeixement. 

A les portes del canvi de segle ens regala Cure (1997), una obra mestra en clau de thriller psicològic on Koji Yakusho -l’amable empleat de neteja a Perfect Days (Wim Wenders, 2024)- interpreta un detectiu de policia que investiga un assassí en sèrie que comet els seus crims d’una forma molt peculiar. 

Aquesta pel·lícula conté els eixos de la particular mirada de Kiyoshi Kurosawa cap al cinema i cap al món. Les seves pel·lícules són hereves de dos corrents, de dues mirades. Per una banda, abraça i reformula les claus del cinema de gènere: en especial del terror, les arts marcials i les pel·lícules d’espies i suspens. Per altra banda, beu d’un cinema crític que reflexiona i metaforitza sobre el patiment i els canvis de la nostra societat.

A partir de Cure, Kiyoshi Kurosawa va dirigint altres pel·lícules on es reflecteixen les pors en vers una societat alienada i induïda a una despersonalització devastadora. The serpent’s path (1998), Charisma (1999) o la meravellosa Pulse (2001) -una pel·lícula de terror on les noves tecnologies prenen un paper central- són exemples d’aquesta mirada, materialitzada amb una exquisida posada en escena i un gran control del tempo, de les pauses, les dilatacions del temps i el frenetisme angoixant quan la història ho demana.

Amb pel·lícules com Tokio Sonata (2008) i To The Ends of the Earth (2019), Kurosawa trasllada la seva mirada a la quotidianitat del dia a dia, però sempre amb una tècnica captivadora i reflexiva on qüestiona els costums més arrelats del nostre dia a dia. 

Avui en dia, amb l’experiència, cautela i maduresa d’un artesà del cinema, s’interessa per aquesta forma de pensar el món actual; com ho fa a les darreres Chime (2024) i Cloud (2024) d’un estil més proper al terror i al thriller.

Així arribam a la seva darrera obra, El samurái y el prisionero (2026), on Kurosawa ha decidit proposar-se (i proposar-nos) un nou repte: traslladar les seves inquietuds i formes de narrar a l’edat mitjana japonesa; precisament al període Sengoku l’any 1578. No obstant això, podem estar ben segurs que aquesta pel·lícula serà més actual i atemporal del que poguem pensar. 

La història narra l’aliança entre un senyor feudal i un dels seus presoners per tal de descobrir qui està darrera una sèrie de crims inexplicables mentre s’enfronta a un dels clans més perillosos de tota Japó. Amb aquesta premissa misteriosa i intrigant -que recorda l’aliança entre Clarice Starling i Hannibal Lecter a El silencio de los corderos (Jonathan Demme, 1991)- Kiyoshi Kurosawa es planteja submergir els espectadors dins una trama sorprenent on res està tan clar com pareix. 

Amb influències tan clares com Los siete samurais i Harakiri (Masaki Kobayashi, 1962), El samurai y el prisionero és una pel·lícula d’acció i intriga, madura i poètica, que ha meravellat directors tan imponents com Martin Scorsese i que segur que no deixarà indiferent a cap espectador. 

A partir del dia 23 d'octubre a CineCiutat.

Guillem Amengual Jaume