A la recerca de l'esperança perduda

El Raphaël torna a casa, a un petit poble francès, a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, només per a assabentar-se que la seva dona ha mort mentre ell era al front i que ha nascut la seva filla, la Juliette.

Així comença una pel·lícula que s'ha venut com a un film romàntic, però que és molt més, el viatge a la recerca de l'esperança i la llibertat de dos personatges ofegats per les seves circumstàncies, i que tenen com a únics instruments les mans (el Raphaël és un artesà capaç de fer les joguines més complexes) i la veu (la Juliette és l'única persona de tot el poble que canta, una metàfora preciosa per a definir a l'únic personatge capaç de pensar en el futur en un món en el qual només existeix el present).

Aquestes eines tan senzilles son tot el que necessiten els personatges per a transformar el seu món i enlairar-se per sobre de la misèria que els rodeja (la traducció literal del títol en francès seria l'enlairament). Com també és austera però màgica la posada en escena de Pietro Marcello, que amb una imatge analògica i colors saturats transporta a l'espectador a un estat de fascinació. Normal que guanyes el premi al millor director al Festival de Cinema de Sevilla.

Alhora, a la pel·lícula no hi falten elements màgics o de fantasia, com la bruixa que llegeix el futur o el pilot que s'estavella en territori desconegut, clara referència al conte fantàstic francès per excel·lència El Petit Príncep.

En definitiva, ens trobem davant d'una preciosa i delicada pel·lícula que navega, com només saben fer els grans mestres del realisme màgic, entre la cruesa del període d'entreguerres i la recerca de l'esperança dels seus protagonistes.

Gerard Jaurena