Més que un cinema
971 205 453 Ubicació
Compra la teva entrada
Compra la teva entrada
Compra la teva entrada
LA VEU DE CINECIUTAT: EMPIRE OF LIGHT
LA VEU DE CINECIUTAT: EMPIRE OF LIGHT
6 abril 2023

Tot en aquesta cinta és clàssic, començant pels títols de crèdit (que recuperen els de tota la vida), el nom del cinema (que recorda la revista de cinema fundada la mateixa dècada en què transcorre l’acció), el ritme pausat ⎼però mai alentit⎼... També la narració és clàssica. Les primeres seqüències, curtes, concises, són una mostra admirable d’economia narrativa: cada pla expressa qualque cosa, no hi ha res gratuït. Amb només dos plans, Mendes és capaç de bastir una seqüència que ens aporta informació precisa sobre na Hilary, la protagonista. El relat continua amb un ritme ben sostingut, sense alts i baixos, amb la cadència exacta que una història intimista com aquesta demana. Mendes passa gust de contar-la i, per tant, no deixa que ens avorrim. Sap que nosaltres, com na Hilary, li hem demanat: “Show me a film!”

La pel·lícula, doncs, se sosté molt més per la mestria del llenguatge cinematogràfic que pel guió, que palesa algunes febleses. Per exemple, no queda més remei que recórrer a la suspensió de la incredulitat per creure’ns la relació entre els dos personatges principals; un personatge (na Ruby) desapareix de cop quan a Mendes li deixa de fer servei; de l’esquizofrènia de na Hilary, no en tenim pràcticament cap mostra durant la primera meitat de la pel·lícula... 

Tanmateix, la impecable interpretació d’Olivia Coleman i Micheal Ward ens captiva igualment i s’imposa a una fotografia deliberadament freda, que només treu calidesa en els espais més emblemàtics: la sala de cinema i el majestuós vestíbul art-decó. Si “life is a state of mind”, aquesta pel·lícula també ho és. Tal volta no passarà a la Història del cinema, però és una cinta que mantendrà intactes els seus valors amb el pas del temps.


Joan Bover Serra

Empire.jpg
Compartir