Els fotogrames d’aquesta pel·lícula estan plens de viatges en tren i vidres de finestres: una manera nítida de visualitzar el trajecte emocional del protagonista i la seva manera d’abordar la realitat, sempre darrere d’un vidre, de vegades protector, de vegades aïllant. Ja des del primer pla, n’Adam mira com comença el món des de la distància, rere la finestra. En canvi, el director s’acosta a cada personatge amb una aproximació tremendament íntima, mai impúdica. Els rostres i les mans són escrutats amb un anhel comprensiu, amb una fisicitat tendra, però no exempta, quan cal, d’erotisme.

Després del realisme net de Weekend (2011) i del més edulcorat de Looking (2014-2015), Andrew Haigh reinventa les històries de fantasmes i els atorga una maduresa i una capacitat reflexiva molt poc freqüents, a anys llum de la fallida The eternal daughter (Johanna Hogg, 2022). Paradoxalment, però, no estam tan enfora de la quotidianitat de Weekend. També aquí tracta de les inseguretats, les pors, les aproximacions. I ho fa materialitzant un desig de moltíssimes persones: el de tornar enrere en el temps, el de poder sanar les ferides. Encara que tenyit de tristesa, malenconia i fins i tot una certa immaduresa, aquest és un relat amb un clar propòsit reparador. 

No importa que el final es vegi venir d’una hora enfora. La sensibilitat amb què està filmat tot, la calidesa de la fotografia en els moments més emotius, la profunda anàlisi psicològica de les interpretacions d’Andrew Scott i Claire Foy ho compensen amb escreix. Com si això fos poc, Haigh ho remata amb una doble pirueta metafòrica final: el record i el dolor són, malgrat tot, poderosos aliments per a la creació cinematogràfica i un estel lluminós en el nostre firmament més personal.

Joan Bover Serra