Abans d’entrar al cinema, pensava: el 2023, després que cintes com Tàr o Knock at the cabin hagin normalitzat completament les relacions homosexuals, ¿realment cal, una altra pel·lícula sobre l’homosexualitat?
Comença el film i la primera cosa que perceps és el seu caràcter sinestèsic. El caftà blau és una pel·lícula molt “tàctil”. Pots sentir l’aigua dels hammams regalimant sobre la pell, la suavitat dels teixits, la carícia de qualcú que t’estima, la clovella de la mandarina, l’esqueix discret de les tisores sobre la roba… Però no seria sinestèsica si no combinàs el tacte amb un altre sentit: en aquest cas, el de la vista. Aquesta és una peça on els colors de les teles i, alhora, la intensitat de les mirades, hi juguen un paper clau. Sense els ulls de la parella formada per Saleh Bakri i Lubna Azabal, el guió continuaria essent mesurat, precís i subtil, però quedaria absolutament mancat de força i no entendríem la reflexió sobre el problema que es planteja quan la sexualitat i l’amor prenen camins divergents (o no).
No hi ha gens de glamur a can Halim i na Mina, però hi ha amor per les coses ben fetes: des de l’artesania més tradicional fins a unes relacions sentimentals honrades i humils, treballades amb lentitud i dedicació, com les túniques que surten del seu taller, com la factura visual i el tempo d’aquesta pel·lícula. Així, Maryam Touzani ens regala una cinta que ens fa entendre —i encara més, sentir— l’essència de l’amor: un tema clàssic, que no cansa ni s’esgota.
Per això, en sortir del cinema, vaig entendre que la meva pregunta havia equivocat la direcció. No cal demanar-se si fan falta més pel·lícules sobre l’homosexualitat, sinó si calen més pel·lícules sobre l’amor. El caftà blau hi respon amb un sí ferm, assertiu, optimista.
Joan Bover Serra