Mounia Meddour torna al cinema després d'haver enamorat la crítica francesa amb la seva òpera prima "Papicha" (2019). Aquesta vegada ho fa seguint la mateixa recepta: compta amb la brillant interpretació de Lyna Khdouri i ens endinsa en una Algèria ferida per la realitat sociopolítica del país a on la sororitat i l'esperança de les protagonistes s'imposa al drama que les envolta.

La trama gira entorn de Houria, una talentosa ballarina que fa de cambrera d'hotel durant el dia i participa en apostes clandestines al vespre. Un dia, guanya una de les apostes i un dels participants l'ataca i Houria es lesiona i perd la veu. Com diu ella, mor, però torna a néixer en un nou cos. Aquest nou cos, encarnat per Lyna Khdouri ens confirmen el talent de l'actriu. M'atreviria a dir que la seva interpretació sustenta tota la pel·lícula. L'actriu ens recorda que interpretar va més enllà del text i ens dona una magistral lliçó de teatre de cos.

Emma Goldman ens va deixar la famosissíma cita: "Si no puc ballar no és la meva revolució". Una divisa que acompanya a Houria durant tota la pel·lícula. Una vegada més, Mounia Meddour ens mostra que l'art és eminentment revolucionari, necessari per a la llibertat i per a fer-nos la vida més suportable en un país a on les dones van tres passes enrere en qüestions de drets. Un país que pateix, també, les ferides de la guerra civil i dels anomenats anys negres del terrorisme algerià.

Les escenes de dansa aconsegueixen captar la bellesa dels cossos en moviment i ens deixen respirar en una pel·lícula a on el drama i la desgràcia tenen un pes important i necessari. No només ens ho passam bé veient a les dones de la pel·lícula com ballen sinó que a més, ens fa entendre que els cossos que es mouen junts són més forts.

Anau al cinema a veure Houria. Anau-hi per tres motius: per gaudir de la dansa a la pantalla gran. Anau-hi pel plaer de conèixer el país que tenim just al costat i que tants lligams té amb la nostra terra. I anau-hi, sobretot, perquè el duo entre Mounnia Meddour i Lyna Khdouri sembla que sempre és un encert.

Francesca Mas