No hi ha ni un tòpic que falti en aquesta història de fantasma ―sí, en singular―: els renous de tota casta (amb especial esment als grinyols de portes feixugues, que es tanquen lentament), el vent, la boira omnipresent, la lluna, els trons, la gàrgola amenaçadora, la fosca, les escales, els passadissos, l’espectre darrere la finestra… Tot ho hem vist ja milers de vegades i tot torna a mostrar, una vegada més, la seva efectivitat. El llenguatge cinematogràfic s’hi adiu d’allò més: nombrosos picats i contrapicats sobre l’escala, qualque pla holandès, una fotografia fosca i bromosa, la música lànguida de Béla Bartók, els lents zooms d’aproximació… Joanna Hogg té ben apresa la lliçó dels clàssics.
Ara bé: ¿serveix de gaire bastir perfectament una atmosfera sense un contingut? Perquè això és el que descobrim una vegada que començam a estar saturats de tanta calitja i tanta fosca: que no hi ha gran cosa per contar. En realitat, no és fins al darrer terç del film en què se’ns insinuen ―només insinuen― algunes claus de la relació entre la mare i la filla, que haurien d’esser el bessó de la qüestió. Res pus. Hogg confon la buidor amb la subtilesa i desfressa d’èter la seva manca de desenvolupament. Darrere de la boira que ens mostra tantes vegades i que tant promet, resulta que hi ha molt poc. Ni tan sols misteri: el seu ús de la planificació permet endevinar fàcilment el final.
Joan Bover Serra