Més que un cinema
971 205 453 Ubicació
Compra la teva entrada
Compra la teva entrada
Compra la teva entrada
LA VEU DE CINECIUTAT: SANGRE EN LOS LABIOS
LA VEU DE CINECIUTAT: SANGRE EN LOS LABIOS
16 abril 2024


El rutilant cel estelat amb què s’obre la pel·lícula és, segurament, l’única cosa convencionalment poètica d’aquesta pel·lícula. A partir del minut 2, tot un món de sordidesa i escassos escrúpols es desplega davant nostre. Però la directora demostra una curiosa fascinació per aquest món i els personatges que el poblen. D’aquí neix un altre tipus de poètica: més dura, més esqueixada, més eròtica i finalment, més tendra. Perquè al cap i a la fi, del que ens parlen Rose Glass i Weronika Tofilska és de la recerca perpètua i universal de l’amor. Tots i cadascun dels personatges, fins i tot un Ed Harris terrorífic que sembla sortit de La matança de Texas, anhelen l’amor. Quan el troben (si el troben), no tenen ni idea de com manejar-lo.

La recerca d’aquest amor és transformat per la directora i coguionista en un viatge un punt esbojarrat, adornat amb música vuitantera, radiocassettes i telèfons góndola. És un trajecte amarat de suor, de dents serrades, de personatges amb cabells tan descambuixats com les seves il·lusions i happy birthdays menys desafinats que la partitura de les seves vides, d’hipertròfia muscular i atròfia sentimental, d’al·lucinacions, d’anabolitzants emocionals i de molta, molta dependència. 

Deixau-vos emportar, idò, per la cara menys amable del somni americà (però somni, al cap i a la fi), poblat de psicòpates i carn de psicòpates. Tal volta la pel·lícula podria anar més enfora en l’exploració del tema, però ho compensa amb escreix amb una narrativa absorbent, que no avorreix ni un sol minut, amb originals tocs d’humor i amb una aposta pel risc, fregant qualque moment l’absurd, que resulta d’allò més crítica i saludable. 

Joan Bover Serra


SAngre en los labios.jpeg
Compartir