Hi ha un innegable eco del Romanticisme en el format panoràmic d’aquesta pel·lícula, una clara voluntat pictòrica en la manera de fotografiar l’Andorra del 1943. Els interiors rurals en penombra constant, la llum de les espelmes, les fosques, les cares xapades per l’ombra… s’adiuen dramàticament amb la neu, el fred, les boires, el vent. Fins i tot hi ha un homenatge al Viatger sobre la mar de boira de C. D. Friedrich. Encara hi ha un altre element simbòlic: la quantitat de marcs i llindars que hi apareixen. Si la neu esdevé metàfora de la gelor sociopolítica d’aquell moment, les portes i les finestres ho són de la manca de llibertat i de la coacció a què es veuen sotmesos uns personatges que tenen el seu dia a dia marcat per les conseqüències de la guerra: la por, la delació, la venjança, la crueltat.

A l’hora de rescatar Andorra de l’oblit cinematogràfic, director i guionista emmarquen una història amb punts inversemblants (una mena d’El secret de la mare a l’inrevés) dins aquest entorn que, no per romàntic, defuig el realisme. Basta veure l’atenció als detalls, la inclusió de música tradicional o la manera de filmar les tasques de fusteria o d’escorxador. Llàstima que Greta Fernández, que compta amb l’edat i el físic adequats, no tengui encara la maduresa interpretativa per dotar el seu personatge de la contundència que sí que atorguen als seus Roger Casamajor o el terrorífic Daniel Horvath.

Joan Bover