Sarah Polley ens endinsa en una intensa discussió entre un grup de dones d'una comunitat mennonita que han estat víctimes de reiterades violacions per part dels companys de la comunitat. Davant aquests crims han de prendre una decisió: quedar-se i no fer res, quedar-se i lluitar o deixar el poblat.

La premissa dona peu a parlar dels abusos i violacions que pateixen les dones de la comunitat però també de la moral, la venjança, el perdó o la fe. Totes les veus s'articulen en un recit coral on la força dramàtica del film recau en la paraula. La càmera dansa al ritme de les reflexions dels personatges traspassant així el posat teatral de la pel·lícula i atenent a les ambicions cinematogràfiques de l'escena.

Women talking manté la tensió argumental sense gaires canvis d'escenari gràcies a la força de les actuacions, als girs en la discussió i el va i ve emocional del relat de cada una de les dones. La nota discordant és l'únic personatge masculí de la pel·lícula que sembla col·locat amb calçador per complaure a aquell que encara no ha entès que assenyalar l'abús no és sinònim d'odiar els homes.

La decisió de la directora de contextualitzar la pel·lícula en una comunitat mennonita crea una certa sensació d'intemporalitat. També d'universalitat. Darrere les converses de les protagonistes resulta impossible no pensar en el #metoo. Com es diu a la pel·lícula "A partir d'aquí tot és fantasia femenina". Que parlin les dones, per fi, a la vida i al cinema.

Francesca Mas.