Mamífera és una reflexió maternal des de les entranyes, explicada amb alguna paraula però sobretot amb emocions meticulosament provocades. Sabem com es sent la Lola en tot moment, encara que el seu cansanci i el seu agobio indecís no li permetin contar-nos-ho. Amb qui més comparteix paraula és amb el Bruno, la seva parella, que sap que està passant per una desició molt difícil i li ofereix el seu suport més sincer i pur.                       

Durant la pel·lícula, la Lola visita a les seves persones més properes en converses íntimes sobre la maternitat, i ningú li dona importància a les seves preguntes perquè encara que la Lola demani, tots saben que la Lola no vol ser mare, mai ha volgut. Sempre havia tingut molt clar que no volia ser mare però amb l’embaràs que no veia venir, el seu cap es converteix de sobte en un núvol dolorós de dubtes.

La càmara ens acompanya amb totes les seves preguntes per una Barcelona quotidiana, del dia a dia on hi havia adults però ara també hi ha nens, molt visibles i molt sorollosos. Ens ensenya el que pensa en un silenci en el que observa a les parelles amb fills, mira preus de cotxets i compra revistes de bebés per fer retalls i construir els collages que caracteritzen la seva web d’art. La Lola és professora, la Lola és filla, la Lola és amiga, la Lola és parella, la Lola és moltes coses, però mare?

Va en busca de converses que li puguin esclarir alguna cosa, però totes les persones amb les que parla son dones amb fills, que no han patit la pressió de tenir quaranta anys, no haver parit i no voler fer-ho mai. El seu consol mai és suficient perquè ella sí que troba la compatibilitat de que li agradi estar amb nens i gaudir dels seus nebots sense la necessitat de tenir fills propis, però no coneix a ningú amb qui es pugui sentir identificada, i està molt cansada de que li jutgin i de jutgar-se a ella mateixa. L’únic que l’acompanya d’a prop i encara no ha estat pare és el Bruno, la seva meravellosa parella, amb qui tenen una connexió d’amor pur i respecte tenyits d’una profunda admiració mutua. Junts són feliços, juguen, parlen, s’acompanyen, són parella, però també són amics. La vivència del Bruno sobre ser pare queda desdibuixada, la pel·lícula es centra en la imatge de la dona que, arribada als últims anys fèrtils, no camina amb un nadó als braços pels carrers de Barcelona. Es cerca el per què. Per què la Lola no vol ser mare? però tothom oblida l’altre per què: per què tots pensen que la Lola ha de ser mare?