Master gardener

Paul Schrader va escriure, el 1972, un estudi titulat L’estil transcendental en el cinema. Hi disseccionava l’obra de tres directors que admira: Ozu, Bresson, Dreyer. Definia l’estil transcendental com un art pur i absolut, que no depèn ni de la personalitat del director, ni del seu context cultural, destinat a ressaltar el misteri de l’existència. No crec que ell mateix definís la seva darrera pel·lícula com una mostra d’aquest art, però és indubtable que n’aprofita molts de trets. 

D’Ozu, per exemple, n’agafa la representació de la quotidianitat, la quietud, la composició estàtica a moments decisius. De Bresson, el concepte de disparitat, que Schrader entén com una densitat espiritual que crea una emoció dins d’un entorn mancat de sentiments. Segons el director i guionista, “el secret de l’estil transcendent és que evita la caiguda en les emocions superficials i, simultàniament, sosté aquestes mateixes emocions a través de la disparitat”. També és de Bresson la mirada frontal, amb la finalitat de crear una actitud respectuosa i observadora per part del públic. De Dreyer, en pren el drama familiar i intimista, els interiors austers, certs plans llargs i l’ús de l’expressió i la gestualitat facials. 

Amb aquestes premisses, és obvi que cal una concentració especial per veure aquest film dens i eixut, grisós fins i tot a plena llum del dia, però mai avorrit. La sobrietat impregna cadascun dels plans, cadascuna de les mirades. Per això és tan decisiva la imponent interpretació de Joel Edgerton, que amb un esguard és capaç d’evocar tot un món malmès i torturat, però on encara, entre motels barats, escriptoris i suburbis anònims, hi ha lloc per a l’esperança.  Sobre el seu laconisme se sosté un guió sòlid, precís, contingut i profundament respectuós cap als dos personatges principals. 

És, idò, un film exigent, que demanda una determinada contemplació per part nostra, però que ens recompensa amb seqüències tan sublims com la de la primera mostra d’amor entre en Narvel i na Norma: un enquadrament frontal dins la penombra, un descobriment, una petició i una prostració reveladora. Impossible esser més expressiu. Aquest Narvel taciturn, que ensuma la terra amb l’avidesa de qui esnifa cocaïna, amb el cos farcit de tatuatges feixistes, serà, sorprenentment, qui ens convencerà que cal fer de la vida un jardí, perquè “un jardí és una creença en el futur”.

Joan Bover Serra